ilustroskop

Presentació de La conejita Marcela

2011-12-14T14:49:00.002+01:00

Sophie Van der Linden estrena bloc

2011-07-06T20:54:00.001+02:00

L'especialista en literatura per a infants Sophie Van der Linden estrena un espai sobre àlbums il·lustrats que val la pena visitar.

5è Festival de llibres il·lustrats "Como Pedro por mi casa" 2011

2011-05-16T08:56:00.000+02:00

Trobareu més informació sobre aquest festival al bloc de Julia Pelletier.

El Libro illeggibile MN 1, de Bruno Munari

2011-04-15T09:18:00.002+02:00

Bruno Munari, amb l'objectiu de comprovar si el llibre —com a objecte— (sense lletra impresa ni il·lustracions) pot comunicar alguna cosa, duu a terme un seguit d'experimentacions el resultat de les quals és la col·lecció de llibres il·legibles i la de prellibres. En aquestes experimentacions, Munari estudia els elements que componen el llibre: el tipus de paper, els formats de les pàgines i els colors.

"Una serie de páginas todas iguales comunica un efecto de monotonía, páginas de diferentes formatos son más comunicativas. Si los formatos estan organizados de forma creciente o decreciente o alternativamente o, en cualquier caso, con un cierto ritmo, se puede obtener una información visual rítmica, dado que el pasar una página es una acción que se desarrolla en el tiempo y por lo tanto participa del ritmo visual-temporal."

Text extret del llibre de Bruno Munari ¿Cómo nacen los objetos?, editat per Editorial Gustavo Gili, el 2010 [traducció de Da cosa nace cosa (1985)]

[Imatges del Llibre il·legible MN 1]

Concretament, en el llibre il·legible MN 1, Munari experimenta amb formats de pàgina diferents i colors diversos. Així, un llibre sense text ni il·lustracions com aquest és capaç de transmetre informació per mitjà del llenguatge visual dels colors i les formes.

Aquest llibre editat per Corraini, que fa només 10 per 10 centímetres, és una petita meravella que convida a entrar a l'interessantíssim món de Munari.

Un Oscar per a Shaun Tan

2011-02-28T09:37:00.002+01:00

The lost thing, de Shaun Tan i Andrew Ruhemann, ha guanyat l'Oscar al millor curtmetratge d'animació.

Els altres nominats eren els següents:

Day and Night, de Teddy Newton
The Gruffalo, de Jakob Schuh i Max Lang
Let's Pollute, de Geefwee Boedoe
Madagascar, carnet de voyage, de Bastien Dubois

Apunt sobre el curtmetratge a Ilustroskop

Camilla Engman estrena pàgina web

2011-02-24T14:45:00.001+01:00

La coneguda artista sueca Camilla Engman, coautora de Troppo Tardi (el text és de Giovanna Zoboli), un àlbum il·lustrat que no fa gaire mesos va publicar l'editorial Topipittori, ha renovat la seva pàgina web. Si us agrada l'obra d'Engman (pintura, il·lustració, ceràmica...), no deixeu de visitar-la.

Coberta de Troppo Tardi

Mythological Monsters, de Sara Fanelli

2011-02-04T20:09:00.001+01:00

[Coberta del llibre, amb la il·lustració d'Argos i els seus 100 ulls]

Mythological Monsters of Ancient Greece és un àlbum molt atractiu en què Sara Fanelli explica als nens algunes de les llegendes més conegudes de la mitologia grega. Ho fa a partir de catorze éssers monstruosos: Argos, Medusa, Pegàs, les sirenes, les harpies, els cíclopes, Minotaure, Escil·la, Cèrber, els centaures, els sàtirs, Hidra, Esfinx i Equidna.

L'autora mostra escenaris, personatges i situacions que ajuden a reconstruir aquests relats tan enrevessats. En el llibre, hi ha poc text i, en canvi, moltes imatges, fletxes, subratllats i indicacions que aclareixen les diverses històries que conviuen en l’espai de la pàgina o de la doble pàgina.

En aquesta doble pàgina, l'autora representa Polifem i l'enginyosa fugida d'Ulisses de la cova d'aquest terrible cíclope.

Una altra coneguda llegenda que Fanelli explica de manera molt gràfica és la del laberint del Minotaure i l'aventura de Teseu i Ariadna.

En aquesta doble pàgina, veiem l'Esfinx que planteja a Èdip aquell enigme tan conegut: "Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre?".

Les imatges d'aquest apunt són de l'edició de l'àlbum publicada per Walker Books.

El petit globus vermell, d'Iela Mari

2011-01-22T13:09:00.001+01:00

El petit globus vermell (1967) és el primer llibre de la il·lustradora Iela Mari (Milà, 1932), resultat dels estudis que va dur a terme amb el seu marit, Enzo Mari, sobre la percepció visual dels nens petits.

Es tracta d'un àlbum sense text que relata de manera minimalista la metamorfosi d'un globus: la imatge vermella i impactant del globus que s'infla a la boca d'un nen —sempre sobre un fons blanc i al costat de contorns esquemàtics de línia negra— es transforma en poma, la poma es torna papallona i la papallona esdevé flor, finalment, aquesta flor pren la forma d'un paraigua que aixopluga el mateix nen de l'inici de la història.

L'àlbum el trobem editat en català i castellà per Kalandraka. Abans, l'any 1970, Lumen n'havia fet la primera edició en castellà.

Aquest vídeo està fet a partir de les il·lustracions de l'àlbum:

Aquesta animació és de Dame Pistachos i la música és de Lisa Mitchell [Neopolitan Dreams].

Cuisine de Sorcière, de Wolf Erlbruch

2011-01-17T08:10:00.001+01:00

[Coberta i imatges de l'edició en francès publicada per La Joie de Lire el 1998]

Wolf Erlbruch, a partir d'un poema que apareix a Faust, de Johann-Wolfgang von Goethe, elabora aquest àlbum de format gran i apaïsat, amb els seus collage característics.

El poema és un conjur que trobem a l'escena en què Mefistòfeles fa preparar a una bruixa un beuratge per rejovenir Faust. La bruixa, mentre remena l'olla, pronuncia aquests mots que, segons Goethe —ho explica en una carta al seu amic Eckermann, el 1827—, no amaguen cap significat.

"Tal com t’ho dic:
D’un en fas deu,
el dos i el tres,
els deixes córrer,
i seràs ric.
Descarta el quatre,
del cinc i el sis
fes set i vuit.
I prou debatre.
Nou que en fan un,
i deu, no cap.
Ve’t aquí els comptes que la bruixa sap."

[Aquesta versió del text pertany a la traducció del Faust feta per Josep Lleonart el 1938 i publicada per Proa el 1982]

Flicts, de Ziraldo

2011-01-14T10:32:00.007+01:00

[Imatge de l'edició en castellà de Flicts, publicada el 2006 per l'editorial This Side Up]

Flicts és un color trist, que no té la força del vermell ni la immensa llum del groc ni la pau del blau. No hi ha res en el món que sigui d'aquest color tan fràgil i ensopit. Es tracta d'un color menyspreat pels altres, que no volen ni barrejar-s'hi ni compartir-hi cap espai. Flicts, però, no deixa de lluitar contra la solitud que el persegueix, i busca incansable el seu lloc en el món. Finalment, el troba, però fora de la Terra: resulta que la Lluna és de color flicts! I per si algú no s'ho acaba de creure, a l'àlbum hi ha la signatura de Neil Amstrong, que ho certifica.

Flicts —publicat el 1969— és la primera obra de Ziraldo (Caratinga, 1932) destinada al públic infantil.

Teresa Duran (1) inclou aquest llibre en el grup d'àlbums que durant els anys 60 van crear alguns dissenyadors publicitaris com Leo Lionni, Maurice Sendak o Iela Mari i que van instaurar "una revolució dins el món de la literatura infantil". Segons Duran, aquests llibres "són alguns dels més sòlids pilars significatius on assentar la base del que és un àlbum, perquè cap d'aquestes obres adreçades a infants no té cap mena de precedent en allò que era canònic o preceptiu fins aleshores. S'hi prioritza l'enginy formal com a forma metaficcional de comunicació, i es trenquen els vincles amb el que es considerava conte infantil fins aleshores...".

Sorprenentment, Flicts és un àlbum força desconegut per a nosaltres. No es va publicar en castellà (almenys a l'Estat espanyol) fins al 2006 i ara no és gens fàcil trobar-lo, ni a les biblioteques.

Es tracta d’una obra molt ben construïda, en què text i imatges comuniquen en una sola veu i de manera clara els estats d'ànim del protagonista, des de l'inici fins al final del relat. D’una banda, les frases curtes, amb un ritme i una musicalitat propers als de la poesia, expliquen la situació en què es troba flicts en relació amb els altres colors i en relació amb el món. La distribució del text i la mida de la lletra són dos elements cabdals en les pàgines d’aquest àlbum: l’autor col·loca amb enginy les paraules a la dreta o a l’esquerra, a sobre o a sota, o enmig de les imatges, segons convingui per a la narració. D’altra banda, Ziraldo representa els personatges del relat de manera sintètica, esquemàtica i clara. Els objectes i els entorns són els colors d’aquests objectes i entorns i les formes se simplifiquen de manera extrema, just perquè el lector —amb l’ajuda del text— pugui entendre el que veu i s'identifiqui amb el protagonista.

Vegem, per exemple, la pàgina en què flicts parla amb els colors del semàfor i la imatge del mar:

[Pàgines de l'edició de This Side Up]

Fins i tot, de vegades, el lector experimentat pot copsar la situació de marginació en què es troba el color flicts, amb un ràpid cop d'ull a la pàgina:

[Pàgina de l'edició de This Side Up]

Sens dubte, l'anàlisi dels elements d'aquest àlbum es podria allargar moltíssim, però potser és més interessant veure'l tot (encara que en una versió una mica barroera), en aquesta presentació del llibre escanejat que es pot trobar a la xarxa:

Vegeu també el comentari de Teresa Duran a la revista Babar sobre el llibre.

Per conèixer millor l'autor, podeu veure aquest vídeo en què Ziraldo parla de la seva infantesa i de la seva feina com a autor de llibres per a nens:

Nota:

1. Àlbums i altres lectures: Anàlisi dels llibres per a infants. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, 2007 (pàg. 206 i 207)

Viento sur, un poema de María Elena Walsh

2011-01-11T10:39:00.000+01:00

"Viento sur" (1991) és un poema simfònic compost de manera conjunta per María Elena Walsh (1930-2011) i Lito Vitale. Escolteu-lo, recitat per María Elena Walsh, a Goear.

L'últim dia de l'any, quan el bosc era fosc i fred...

2010-12-30T09:48:00.003+01:00

Ilustroskop vol acabar l'any amb una recomanació: Cartes de l'esquirol, de la formiga, de l'elefant, de l'ós...

Aquesta vegada no es tracta d'un àlbum, sinó d'un llibre il·lustrat excel·lent. Ho és pels dibuixos de l'i·lustrador Axel Scheffler i ho és —sobretot— pels textos fantàstics de Toon Tellegen, un escriptor singular que explica històries sobre els animals que viuen en un bosc molt particular. En aquest cas ho fa per mitjà de les cartes que s'escriuren i que el vent reparteix.

Els relats de Tellegen, plens d'humor surrelista, són brillants i difícils de classificar. En aquest llibre, a més, cal remarcar que el text de la traducció al català és magnífic i això fa que encara sigui més recomanable: per a nens i nenes que ja llegeixen amb certa fluidesa o per a grans que els agrada llegir llibres en veu alta als petits.

L’últim dia de l’any, quan el bosc era fosc i fred, els animals van escriure una carta al sol.
Havien rumiat llargament què li dirien i van triar les paraules més prudents que sabien.
—És una carta de súplica —va dir la formiga—. Una súplica cordial.
Gairebé tots la van signar. Però el talp, el cuc de terra, la papallona de nit i el ratpenat tenien les seves reserves i s’haurien estimat més escriure el contrari.
Entre el centenar d’animals que eren van tirar la carta enlaire, el vent gèlid se la va endur cel amunt i la va fer desaparèixer dins un tou de núvols baixos.
Tremolant de fred, els animals es bufaven les antenes i es tustaven la pròpia esquena amb les ales per escalfar-se, mentre esperaven plegats una resposta.
De sobte, a mitja tarda va aparèixer una petita escletxa als núvols. Un raig de sol va penetrar per l’obertura portant una carta que lliscava damunt seu. Els animals s’ho miraven amb els ulls ben oberts.
La carta va anar a espetegar a terra i la formiga es va avançar i la va obrir.
Els uns es van recolzar a l’espatlla dels altres —fins i tot el cargol i l’hipopòtam i l’aranya, i també hi va haver qui es va recolzar a l’espatlla de l’eriçó— i van llegir:
Benvolguts animals,
D’acord.
Fins aviat.
El sol
Aleshores van fer un sospir d’alleujament, van fer que sí amb el cap, van encaixar amb les ales, les aletes, les antenes i les potes, es van desitjar bona sort i van anar cap a casa.
Al vespre la majoria d’animals van fer un parell de passos de ball, a terra davant el llit, i van cantar fluixet:
—Fins aviat, fins aviat...

Es van ficar sota una manta gruixuda i es van adormir.

[Il·lustració, text i coberta de Cartes de l'esquirol, de la formiga, de l'elefant, de l'ós..., de Toon Tellegen, amb il·lustracions d'Axel Scheffler, traduït per Ferran Bach i publicat per Destino el 2001.]

També hi ha algunes animacions fetes a partir de les històries de Tellegen. Aquí en teniu una mostra:

Aquesta animació és de Christa Moesker, la música de Fay Lovsky i la veu de Paul Freeman gravat a Sound Studio's el 2002. Dura 5 min i 59 seg.

Ilustroskop desitja que tingueu un molt bon any, ple de lectures i de tranquil·litat!

El Lunario de Cecilia Afonso

2010-12-18T16:46:00.002+01:00

Des del 2007 que la il·lustradora argentina Cecilia Afonso dissenya un Lunario per a cada any. No fa gaire estona, l'ilustroskop ha tingut la sort de rebre el de l'any vinent:

Cecila Afonso és l'autora de Las que llevan, editat per Kalandraka, i ―juntament amb Paula Carbonell― de Buscando el Norte, publicat per OQO.

No deixeu de visitar el seu bloc, Flor de papel, un espai ple de delicats bocins de paper.

Un curtmetratge d'Ente, Tod und Tulpee [L'ànec i la mort], de Wolf Erlbruch

2010-12-14T14:58:00.008+01:00

L'autor d'aquest curtmetratge és Matthias Bruhn (1962), director del TrickStudio Lutterbeck GmbH de Colònia, i professor d'animació a la HGK Luzern, a Suïssa, i a la Poudrière de Valence, a França. Aquest especialista en animació també és el responsable del curtmetratge sobre La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap (Kalandraka) i d'un altre curt basat en l'àlbum La gran qüestió (Kókinos), tots dos llibres de Wolf Erlbruch.

[Aquest vídeo és només una còpia de 6 minuts d'una part del dvd original, que en dura 10]

Entrevista a Matthias Bruhn sobre aquesta animació (en alemany)

------------------------------------------

Recordem que l'àlbum de Wolf Erlbruch, El pato y la muerte, està publicat en castellà per l'editorial Barbara Fiore.

Guanyadors de la tercera edició del CJ Picture Book Festival

2010-12-13T13:33:00.004+01:00

Els deu guanyadors de la tercera edició del concurs CJ Picture Book Festival, que convoca la fundació cultural CJ de Corea del Sud, juntament amb el Ministeri de Cultura i l'associació d'editors del país, són els següents:

En la categoria de publicacions noves:

Dos pajaritos, de Dipacho (Random House Mondadori)

Oda a una estrella, de Pablo Neruda i Elena Odriozola (Libros del Zorro Rojo)

The Grandmom who Loves Flower, de Yunduck Kwon (Sakyejul Publishing Co.)

Le Petit Homme et Dieu, de Kitty Crowther (Pastel)

Diapason, de Laetitia Devernay (La Joie de Lire)

En la categoria d'il·lustracions:

Don Quixote (Soroor Yazd)

Las sandías (Nicolai Troshinsky)

Leaf Fall (Emma Vakarelova)

The Red House (Maria Mikhalskaya)

Three Girls (Gabriel Pacheco)

Accés a la llista de finalistes.

Llista de nominats al premi The Astrid Lindgren Memorial Award

2010-12-12T09:27:00.000+01:00

Ja es pot accedir a la llista dels nominats al premi Astrid Lindgren 2011, que organitza el Consell Suec de les Arts i que atorga el govern de Suècia a autors, il·lustradors, promotors de la lectura i institucions del món de la literatura per a nens.

En les anteriors edicions, s'han endut aquest premi Maurice Sendak i Christine Nöstlinger (2003), Lygia Bojunga (2004), Philip Pullman i Ryôji Arai (2005), Katherine Paterson (2006), Banco del Libro de Venezuela (2007), Sonya Hartnett (2008), Instituto Tamer (2009) i Kitty Crowther (2010).

El guanyador o guanyadors d'aquesta edició s'anunciaran a la fira de Bolònia de l'any vinent, a final de març del 2011.

La pàgina web i el bloc.

El ratón de ojos verdes y la ratona de ojos azules, de Bob Gill

2010-12-11T12:35:00.003+01:00

Noah té els ulls verds i mai no n'ha vist d'altres colors. Des del seu niu, mira per un forat i veu un ull blau. Malgrat la curiositat, no gosa sortir, perquè no sap de qui és aquell ull tan misteriós: podria ser d'un drac, d'una serp, d'un ós polar... Des de l'altra banda, des de fora del niu, Raffaella mira pel forat i veu un ull verd. Té ganes de saber a qui pertany, però... i si es tracta d'un terrible "empaitanens" o d'un gat o d'una aranya?

En aquest llibre de format apaïsat, totes les pàgines, menys la primera i l'última, tenen un forat, a través del qual veiem un ull blau ―si mirem des del punt de vista de Noah―, i un ull verd ―si ho fem des d'on és Raffaella. El text que correspon al narrador està imprès amb tinta negra i sempre el trobem a peu de pàgina, en canvi, els diàlegs entre els dos personatges estan impresos amb blau o verd ―segons qui parla― i se situen al terç superior de cada full. Els dibuixos dels éssers que els protagonistes imaginen sovint són només contorns, fets amb tinta negra sobre el full totalment blanc. Aquest recurs fa que l'atenció del lector se centri en l'interior del forat, és a dir, en l'ull misteriós.

Es tracta d'un bon exemple de llibre en què el format i els elements gràfics són essencials per explicar la història. De fet, no hi hauria història sense aquests recursos visuals, que de vegades poden esdevenir també tàctils ―depenent del lector. El més rellevant del llibre no és la història que s'hi conta, sinó com està explicada. Així, el text i el color amb què s'ha imprès, la disposició calculada de cada element, els dibuixos, les taques de color i les pàgines foradades configuren un àlbum singular, en què es reconeix l'estil inconfusible de Bob Gill.

La primera edició del llibre en anglès és de 1965: The Green-Eyed Mouse And The Blue-Eyed Mouse. Aquest any, Phaidon l'ha editat en castellà per primera vegada.

---------------------------------------------------------------

Un altre apunt d'ilustroskop sobre Bob Gill

The Owl and the Pussycat, d'Edward Lear, Angela McAllister i Kevin Waldron

2010-12-03T20:24:00.002+01:00

[Coberta d'The Owl and the Pussycat, editat per Simon and Schuster el 2010]

En aquest àlbum, Kevin Waldron il·lustra el poema més conegut —almenys pels anglosaxons— d'Edward Lear (Londres, 1812- Sant Remo,1888), "The Owl and the Pussycat" (1867):

The Owl and the Pussycat went to sea
    In a beautiful pea green boat,
They took some honey, and plenty of money,
    Wrapped up in a five pound note.
The Owl looked up to the stars above,
    And sang to a small guitar,
'O lovely Pussy! O Pussy my love,
      What a beautiful Pussy you are,
          You are,
          You are!
What a beautiful Pussy you are!'

Pussy said to the Owl, 'You elegant fowl!
    How charmingly sweet you sing!
O let us be married! too long we have tarried:
    But what shall we do for a ring?'
They sailed away, for a year and a day,
    To the land where the Bong-tree grows
And there in a wood a Piggy-wig stood
    With a ring at the end of his nose,
          His nose,
          His nose,
With a ring at the end of his nose.

'Dear pig, are you willing to sell for one shilling
    Your ring?' Said the Piggy, 'I will.'
So they took it away, and were married next day
    By the Turkey who lives on the hill.
They dined on mince, and slices of quince,
    Which they ate with a runcible spoon;
And hand in hand, on the edge of the sand,
    They danced by the light of the moon,
          The moon,
          The moon,
They danced by the light of the moon.

En aquesta edició, l'escriptora britànica Angela McAllister hi ha afegit una quarta estrofa, que allarga la curiosa història d'amor entre el mussol i la gata, amb un final amb descendència i globus aerostàtic:

Soon two became four, then children galore,
    Were climbing the Bong-tree all day.
They ratted the Turkey who lives on the hill,
    With their noisy, rumbustifus play.
Pussy sighed, “My Dear,
    there’s no room for us here.”
The Owl, with a nod, did agree.
   So as clouds drifted by, they took to the shimmery sea,
          The sea,
          The sea,
Floating over the shimmery sea.

[Imatges del llibre]

El Mussol i la Mixa

El Mussol i la Mixa es fan a la mar
    en una barca de color de bleda,
i s’hi enduen els cèntims i la mel
    embolicats en un paper de seda.
El Mussol alça els ulls al cel serè
    i canta, acompanyat de mandolina:
-Oh Mixeta, Mixeta del meu cor,
    no em sé avenir que puguis ser tan fina,
          tan fina,
          tan fina!
No em sé avenir que puguis ser tan fina!

I la Mixa: –Caram, Mussol, com cantes!
    No voldria sentir cap altre ocell!
Vinga, casem-nos, doncs, d’una vegada...
    però, ¿com podem fer-ho sense anell?-
Llavors naveguen tot un any i un dia
    fins a l’illa de l’Arbre Cartiplàs,
i allà mateix es topen una truja
    amb un anell al capdamunt del nas,
          del nas,
          del nas,
amb un anell al capdamunt del nas.

–Bona Truja, ¿ens el vens per un duret,
    aquest anell? –Ja ho crec –que ella contesta.
Doncs se’l queden, i els casa l’endemà
    el Gall Dindi que viu a la floresta.
I en acabat s’atipen de bombons
    i de pastissos d’aranyó i de pruna;
i agafats de la mà, vora la mar,
    es posen a ballar sota la lluna,
          la lluna,
          la lluna,
es posen a ballar sota la lluna.

[El poema traduït per Miquel Desclot, extret del llibre Poesies amb suc, editat el 2007 per la Galera]

-------------------------------------------------------

Una mica més sobre Edward Lear

Edward Lear també és molt conegut pels seus limeriks, uns poemes humorístics de cinc versos que solen parlar d'algú d'un lloc concret —se cita el topònim en el primer i últim vers— o amb una característica —física o de caràcter— exagerada. Miquel Desclot n'ha traduït uns quants. Aquí en tenim una mostra:

Vet aquí un homenic de Sabadell
que vol viure en perpetu desgavell.
Balla amb el gat un minuet
i pren cafè dins d'un barret,
amb horror de la gent de Sabadell.

[Un limerick d'Edward Lear traduït per Miquel Desclot, extret del llibre Poesies amb suc, editat el 2007 per la Galera]

Lear el 1871 va elaborar un recull de poemes, escrits diversos i dibuixos en el llibre Nonsense Songs, Stories ans Alphabets. Precisament en aquest recull, va publicar per primera vegada el poema del mussol i la gateta.

[Dibuix de Lear per als seu Nonsense Botany]

Per llegir els textos originals de Lear i veure els dibuixos que els acompanyen, us recomano que accediu al The Complete Nonsense Book (en una edició de 1912).

La revista Imaginaria va publicar l'article de Marcela Carranza "Edward Lear, los limericks, y el Zoo Loco de María Elena Walsh", en què hi ha força informació sobre aquest autor i la seva obra.

Per altra banda, cal recordar que aquest any, l'editorial Adriana Hidalgo, en la col·lecció Pípala, ha publicat un relat d'Edward Lear i alguns limeriks. Es tracta d'El cuento de los cuatro niños que dieron la vuelta al mundo (i algunos limeriks), traduït per Eduardo Berti.

[Coberta del llibre, editat per AH Pípala]

Un poema de Petits poèmes pour passer le temps, de Carl Norac i Kitty Crowther

2010-12-02T17:55:00.003+01:00

Une fausse fable
à réciter en dansant maintenant

Les cigales bossent l’été,
mais l’hiver, elles restent assises
à faire quelques mots croisés
ou à repasser des chemises.

Elles sont toutes endolories,
regardent la neige tomber,
chantent une complainte endormie
et bâillent comme des criquets.

Après avoir bien pris leurs aises
et quand plus rien ne les épate,
elles se lèvent de leur chaise
avec des fourmis dans les pattes.

[Coberta del llibre]

Petits poèmes pour passer le temps

Carl Norac (text) i Kitty Crowther (il·lustracions)

Didier jeunesse, 2008

La casa del árbol (De Boomhut), de Marije Tolman i Ronald Tolman

2010-11-28T12:40:00.002+01:00

[Detall de la coberta]

Ja tenim més a l’abast —gràcies a l’edició que n’ha fet Adriana Hidalgo (Pípala)— l’àlbum il·lustrat que va guanyar el primer premi de ficció a la fira de Bolònia d’aquest any, De Boomhut (Lemniscaat, 2009), de Marije Tolman i Ronald Tolman.

Es tracta d’un llibre de format gran, sense text, amb tretze dobles pàgines sorprenents, plenes d’animals que es mouen al voltant d’un gran arbre coronat amb una acollidora cabana de fusta.

De la coberta estant, un ós polar a cavall d’una balena ens convida a entrar en el món que els Tolman han imaginat. L’ós neda cap a una cabana de fusta construïda al cim d’un arbre. A les primeres pàgines, plou i l’aigua cobreix una bona part del tronc de l’arbre. L’ós s’instal·la a la cabana i espera... Arriba un ós bru en barca i s’enfila a l’arbre. Mentrestant, el nivell de l’aigua va baixant. Poc a poc les pàgines es poblen d’animals que es dirigeixen cap a la cabana, l’envolten, hi pugen, s’hi acomoden... Una invasió rosa brillant de flamencs enceta els canvis de colors que, a partir d’ara, transformaran l’escenari, pàgina rere pàgina: rosa, groc, taronja, blau... Arriben més i més animals: un hipopòtam, tres mussols, un estol de corbs, dos óssos panda, una cigonya, un paó... Tot és harmonia i tranquil·litat en aquest indret i només en destorba la calma —per un instant— un rinoceront, que envesteix la soca del gran arbre i en fa trontollar la capçada.

Al final del llibre, l’ós polar i l’ós bru de l’inici de la història es queden sols al cim de l’arbre. Ha nevat i, ara, al cel serè, la lluna plena il·lumina la casa de l’arbre.

Ronald Tolman —escultor, pintor i artista gràfic— va fer els gravats de l’arbre i la cabana [amb la tècnica del vernís tou]: la imatge estàtica de cada doble pàgina. La seva filla —la il·lustradora Marije Tolman— es va encarregar de les il·lustracions, que són les que aporten moviment al relat. L’un treballava des de Beuningen, l’altra des de la Haia. Hi ha alguns detalls de les il·lustracions que estan fets amb gravat, a part de l’arbre i la cabana, com ara les volves de neu, la pluja de la primera pàgina o la lluna del final. Pel que fa a l’escena del rinoceront que envesteix l’arbre, Tolman pare explica [Beuningen nieuws] que algunes persones que compren el llibre el volen canviar perquè es pensen que és tracta d’un error, quan en realitat són dues impressions del mateix gravat, una al costat de l’altra, que busquen un efecte de trontoll.

Es tracta, doncs, d'un àlbum per a totes les edats, molt atractiu, que convida a contemplar-ne les il·lustracions de manera calmada, sense ensurts; un àlbum que amaga moltes històries, moltes lectures i un munt de petits detalls.

Calaix d'imatges 4

2010-11-24T17:05:00.000+01:00

Aquestes il·lustracions de David McKee són de l'àlbum Two Can Toucan, el primer que va publicar (1964). Les imatges pertanyen a l'edició bilingüe (castellà-anglès) d'Anaya, publicada el 2007.

Gustavo Roldán, Pep Montserrat, Noemí Villamuza i Carmen Segovia a Una mà de contes

2010-11-22T09:24:00.003+01:00

Hem triat quatre vídeos de l'espai Una mà de contes per veure, de ben a prop, com treballen alguns il·lustradors.

La història del violí, de Carmen Segovia

L'estrany desconegut, de Gustavo Roldán

El naixement dels cavalls marins, de Pep Montserrat

El gengant egoista, de Noemí Villamuza

Il·lustradors i il·lustradores a Sàrmede

2010-11-16T16:16:00.001+01:00

El 16 d’octubre es va inaugurar a Sàrmede (Itàlia) la 28a edició de la mostra internacional d'il·lustració per a infants Le Immagini della Fantasia. En el marc de la mostra, s'organitza una exposició de 300 obres originals de 38 artistes de diversos països.

Per a qui no tingui la sort de poder-hi anar, resulta especialment interessant el recull d’imatges dels il·lustradors i il·lustradores que participen a l'exposició i que podem veure al web de la mostra. No us el perdeu!

[Una de les artistes que hi participa és Lotte Braüning, la il·lustradora d'Il viaggio d'Adele e altre storie del bosco, un àlbum preciós, publicat per Topipittori a partir de la història de l'autora francesa Perrine Ledane]

Aquest any, la convidada d'honor és Beatrice Allemagna. Precisament, Anna Castagnoli ha escrit, per al catàleg de la mostra, un article molt interessant sobre aquesta il·lustradora, es tracta d'"Il mondo delle cose fragili" (en italià i en anglès).

Poka y Mina en el cine, de Kitty Crowther

2010-11-14T09:56:00.002+01:00

No fa gaire dies, Ilustroskop va dedicar una entrada a la sèrie Poka y Mina, que l'editorial Los cuatro azules publica en castellà. Ara, que ja podem trobar els dos títols traduïts a les llibreries, aprofitem per mostrar alguns detalls de Poka y Mina en el cine.

Després de jugar amb Sila -el seu peluix preferit-, llegir un llibre i prendre's la tassa de xocolata, Mina ja no sap què fer. Per sort, de seguida arriba Poka amb una gran idea: aniran al cinema! Mina en té moltes ganes, però es vol endur els seus vuit peluixos, que mai no han estat al cinema. Poka no les té totes, però finalment, els dos insectes volen ben carregats fins a la sala on projecten la pel·lícula. Un cop allà, Mina acomoda els peluixos en butaques separades, s'impacienta per veure la pel·lícula i -ja amb els llums apagats- s'adona que té molta set (els peluixos també en tenen, és clar!). Poka pren paciència i acompanya Mina al bar, on es prenen un suc de flors ben refrescant. Quan tornen a la sala, Mina s'adona que s'ha descuidat Sila al bar.

Al final del llibre no sabem si Poka i Mina han vist la pel·lícula, però sí que podem assegurar que Mina s'ho ha passat molt i molt bé.

[Dues il·lustracions, plenes de detalls divertits, de la sala de cinema on Mina posa a prova la paciència de Poka: la primera imatge amb el llum encès i la segona amb el llum apagat]

Poka y Mina En el cine

Kitty Crowther

Traducció de Raquel López

Editat per Los cuatro azules

Octubre, 2010

Fragments de Doña Piñones, de María de la Luz Uribe i Fernando Krahn

2010-11-13T11:38:00.008+01:00

Estera y esteritas
para contar peritas,
estera y esterones
para contar perones.
Esta era una vez
una viejecita
llamada María
del Carmen Piñones.

Y esta viejecita
vivía asustada,
todo lo temía,
todo la espantaba;
vivía escapando
del miedo del día
de noche dormía
detrás de su cama.

Pasó el Viento Norte:
"Dame un vaso de agua,
que traigo resecas
la boca y el alma".
Y doña Piñones,
sin decir palabra,
corrió a esconderse
bajo su paraguas.

Pero ahí debajo
todo estaba oscuro,
y doña Piñones
temblaba de susto;
temblaba su mano,
temblaba el paraguas,
"¡Terremoto"!, dijo,
y cayó de espaldas.

Llegaron los vientos,
los cuatro llegaron,
y doña Piñones
los quedó mirando:
"¡Pensar que eran vientos
y yo tenía susto!"
Y doña Piñones
reía de gusto.

Entonces los vientos
dijeron: "¿Paseamos?"
Y el niño y los vientos
le dieron la mano.
Y se fue volando
con los ventarrones
la doña María
del Carmen Piñones.

[Imatges i fragments del poema]

Doña Piñones

María de la Luz Uribe

Fernando Krahn

Ediciones Ekaré

Caracas, 2006

Eric, de Shaun Tan

2010-11-08T20:35:00.008+01:00

L'Eric –el protagonista d’aquest relat– és un estudiant estranger que s'instal·la a casa d'una família d'un barri residencial dels afores d'una gran ciutat.

“Fa uns anys va venir a viure amb nosaltres un estudiant estranger que estava d’intercanvi. A tots ens costava molt pronunciar el seu nom correctament, però a ell tant li feia. Ens va demanar que li diguéssim Eric.”

Els de la casa s'escarrassen a deixar l'habitació de convidats en condicions perquè el nouvingut s'hi senti a gust, però –incomprensiblement– l'estudiant prefereix fer vida al rebost, on dorm i estudia.

Quan li volen ensenyar la ciutat i es mostren disposats a contestar tota mena de preguntes sobre aspectes locals —que haurien d’interessar per força a un estranger acabat d’arribar—, l'Eric els decep amb el seu interès obsessiu per les coses menudes i els detalls sense importància.

"Deu ser una qüestió cultural!" –diu la mare de la família que l'acull.

Els membres de la família mai no acaben d'estar segurs que l'estudiant sigui feliç amb ells i això els neguiteja.

Un bon dia, l’Eric s’acomiada amb un simple “Adéu!” i desapareix per no tornar. La família es queda amoïnada i amb sensació d'incertesa. Fins que algú entra al rebost i descobreix la gran sorpresa; la deliciosa sorpresa que amaga la doble pàgina final del llibre: una imatge màgica que lluu en la foscor i que ens meravella.

Si el text es limita a descriure les expectatives dels habitants de la casa i el comportament enigmàtic del protagonista, les imatges, en canvi, desvelen els detalls increïbles, fantàstics i extraordinaris de la narració. Com ara que l'Eric arriba a la casa amb dues maletes fetes amb clofolles de cacauet, que dorm dins d'una tassa de te i que, quan decideix marxar, ho fa sortint per la finestra damunt d'una fulla seca. Imatges com aquestes contrasten amb el to realista del text, que en cap moment no fa cap referència a la mida o a l'aspecte del protagonista, per exemple.

En aquest relat, l'autor aconsegueix –un cop més– que els fets extraordinaris i els personatges estranys i misteriosos convisquin –en escenaris de la vida quotidiana– amb la gent corrent, que sovint percep aquests elements rars amb una normalitat que desconcerta el lector.

[Coberta de Contes de la perifèria, editat per Barbara Fiore el 2008]

Eric és un dels relats de Contes de la perifèria, que Shaun Tan va voler publicar a part. Tan ens ho explica a la seva interessant pàgina web, que ara Barbara Fiore allotja en castellà. L'autor també ens diu que va concebre aquest conte a partir de tres elements inspiradors: l'esbòs d'un personatge amb el cap punxegut, l'estada a casa seva d'un conegut de caràcter retret i poc parlador i, finalment, el comportament inquiet del seu periquito Eddie, que es passa el dia buscant objectes minúsculs per casa.

[L'autor es pregunta si les guardes d'aquest llibret són pàgines dels quaderns privats de l'Eric]

Es tracta d'un llibre preciós, molt ben editat, petit i sorprenent com el protagonista de la història.

Les imatges d'Eric d'aquest apunt pertanyen a l'edició de Templar Publishing (Londres, 2010). La citació textual en català és del llibre Contes de la perifèria, traduït de l'anglès per Carles Andreu i Albert Vitó i editat per Barbara Fiore.

--------------------------------------------------------

Apunt actualitzat sobre Shaun Tan en aquest espai:

The Lost Thing: un projecte d'animació

Tomi Ungerer: una il·lustració i un vídeo

2010-11-05T19:07:00.011+01:00

Una il·lustració preciosa de Tomi Ungerer per al seu àlbum Moon Man, publicat als Estats Units el 1967 i a França el 1969, amb el títol de Jean de la Lune.

Aquesta imatge és del catàleg del Museu Tomi Ungerer.

Una lliçó de dibuix d'Ungerer.

En aquest vídeo l'artista parla del seu últim llibre, Zloty, que va publicar l'any passat, i d'altres aspectes relacionats amb la creació de llibres per a nens.

Vídeo és la revista digital francesa Evene.

Novetats a Media Vaca

2010-10-29T09:56:00.005+02:00

L'editorial Media Vaca anuncia una reedició (2a edició) de l'Alfabeto sobre la literatura infantil, escrit per Bernardo Atxaga i il·lustrat per Alejandra Hidalgo, que es va publicar per primera vegada l'any 1999 i que s'havia exhaurit. La segona edició és molt semblant a la primera, segons explica l'editor: només s'hi han fet algunes correccions, algunes modificacions en els dibuixos i –això sí– han canviat la font de lletra, que a la primera edició no era gaire llegible.

[Coberta i pàgina interior de la primera edició del llibre]

A més d'aquesta notícia, hi ha una altra novetat a Media Vaca: l'actualització de la seva pàgina web. Els responsables de l'editorial –Vicente Ferrer i Begoña Lobo– diuen que és fruit d'un miracle!

Con el sol en los ojos, de Jorge Luján i Morteza Zahedi

2010-10-27T07:00:00.003+02:00

Jorge Luján i Morteza Zahedi acaben de publicar Con el sol en los ojos, un àlbum de poemes editat a Argentina per Comunicarte.

[Il·lustració de Morteza Zahedi per a la coberta del llibre]

Todo lo que tengo es mucho

mi perro Oliverio,

el viento golpeándome en la cara

y tu risa que estalla por nada.

Todo lo que tengo es tuyo:

el escondite en la azotea,

el papalote de dragón

y esta canción para que dos se quieran.

Salí a pasear solo

para oír el silencio adentro mío.

Regresé desconcertado,

el silencio aturdía más que el ruido.

Llevar el sol en los ojos

Llevarlo en un vaso de agua

En un espejito

En una campana de lata

Llevarlo en una canica

En una bola de cristal

En el bolsillo

En el bolsillo no se puede

Entonces en una cuchara

En una gota

En nada

És el primer llibre en llengua castellana il·lustrat per Morteza Zahedi.

Jorge Luján ha treballat amb il·lustradors tan prestigiosos com Isol, Julia Friese, Mandana Sadat, Linda Wolfgruber i Piety Grobler.

Alexander Calder, de la col·lecció "Això és un artista!"

2010-10-26T08:40:00.000+02:00

Les col·leccions "Això és art!" i "Això és un artista!", de Patricia Geis, que l'editorial Combel edita en català i castellà, acosten el món de l'art als nens, i ho fan d'una manera molt amena: amb pop-ups i activitats lúdiques. El primer títol de la sèrie està dedicat al nord-americà Alexander Calder, el precursor de l'escultura cinètica.

Aquí teniu el vídeo de l'editorial, en què es mostra el llibre per dins:

A la mateixa col·lecció, també hi trobem un fantàstic llibre sobre Andy Warhol:

Vídeo del llibre, a la pàgina de l'editorial.

Aprofito aquest apunt per convidar-vos a veure un vídeo d'Alexander Calder. Es tracta del documental Le cirque de Calder (1961), del director francoportuguès Carlos Vilardebó, que mostra la fascinació que sentia aquest escultor pel circ.

Poka y Mina, de Kitty Crowther (Los cuatro azules)

2010-10-23T11:47:00.022+02:00

Les històries de Poka i Mina, de Kitty Crowther (Brussel·les,1970), es podran llegir en castellà ben aviat. Los cuatro azules edita dos títols –de moment– de la sèrie dels dos insectes: El despertar i En el cine.

[Detall de Poka et Mine Le réveil, Pastel]

Crowther, amb aquestes històries senzilles inspirades en la vida quotidiana, s’allunya dels seus llibres foscos i d’accés més difícil. Les vivències de Poka i Mina, però, van més enllà de la simple anècdota i transmeten, d’una manera molt personal, les emocions que provoquen en els nens els petits reptes i descobriments del dia a dia.

L’autora –que segueix la tradició escandinava de representar famílies monoparentals– es manifesta com una gran admiradora de la sèrie Ernest et Célestine, de Gabrielle Vincent (Brussel·les, 1928-2000): un os i una rateta, un pare i una filla, amb moltes analogies respecte dels insectes de Kitty Crowther. La il·lustradora, quan parla d'influències, també esmenta les aventures del trol Mumin de Tove Jansson (Hèlsinki, 1914-2001) i Frod end Toad, d'Arnold Lobel (1933-1987).

[Una pàgina de l'àlbum Le labyrinthe, de la sèrie d’Ernest et Célestine, publicat per Casterman]

Poka i Mina són insectes humanitzats d'ales fràgils i amb quatre braços que ho diuen tot amb la mirada, ja que la il·lustradora els dibuixa sense boca. Poka és l'adult carregat de paciència, protector, i comprensiu amb l'actitud de Mina, que és curiosa, inquieta i molt juganera.

La sèrie en francès, editada per Pastel (L'École des Loisirs), compta amb sis títols:

Fins ara, Kitty Crowther només tenia tres llibres traduïts al castellà i un al català: Mi amigo Juan, ¡Scric scrac bibib blub! i I llavors? (els tres en versió castellana i l'últim també en català, tots publicats per Corimbo). Per tant, que Los cuatro azules editi la sèrie és una bona notícia.

Enllaços relacionats:

Retrats de Kitty Crowther, fet per Eric Garault.

The Astrid Lindgren Memorial Award bloc (en anglès).

Entrevista a l'autora, a Citrouille (en francès).

Les invités de Ricochet (en francès).

Vídeo sobre l'autora, a L'École des Loisirs (en francès).

Les visiteurs du soir, a BNF (en francès).

Bibliografia completa (fins al 2008), feta per la biblioteca Hergé.

Un apunt d'Ilustroskop: Poka & Mina en el cine (14/11/2010)

Cómo reconocer a un monstruo, de Gustavo Roldán

2010-10-16T15:38:00.006+02:00

L'últim àlbum de Gustavo Roldán (1965, Argentina) ja es pot trobar a les llibreries. Es tracta de Cómo reconocer a un mostruo. En aquest relat, l'autor ens alliçona perquè puguem estar segurs, després d'una minuciosa observació, que efectivament estem davant d'un ésser mostruós. Sembla que ens hem de fixar, sobretot, en les potes, la panxa, la cua, les escates, les orelles, els ulls, el nas i la boca. I si, finalment, ja no en tenim cap dubte, què hem de fer? La resposta la trobem -és clar- al final de la història.

[Coberta i detalls de les pàgines interiors de Cómo reconocer a un monstruo, editat per Thule en català i castellà]

Aquesta edició és una versió renovada de la que es va publicar amb el mateix títol el 1989 a l’Argentina (AZ editora). L’autor ens ho explica amb més detall en un apunt del seu bloc.

Gustavo Roldán també és l'autor dels tres magnífics llibres que detallem tot seguit:

[Coberta i detall de l'interior de L'eriçó, editat per Thule en català i castellà]

[Coberta d'Un hombre con sombrero, editat per Dib-buks]

[Coberta i detall d'El Señor G., editat per A buen paso]

A hores d'ara, tothom ja deu tenir prou pistes per reconèixer un llibre de Gustavo Roldán, no?

Yukari Miyagi

2010-09-30T19:51:00.001+02:00

Yukari Miyagi (1965) és l'autora d'Akazukin, una versió sense paraules del conte de la Caputxeta Vermella.

[Imatges d'Akazukin]

Miyagi també ha publicat un altre relat clàssic: Rabbit and Turtle. Els dos llibres els edita Nieves.

[Detall de Rabbit and Turtle]

[Cobertes dels dos llibres]

Calaix d'imatges 3

2010-09-28T13:43:00.003+02:00

Portada i detall de l'interior de l'àlbum de Claude Ponti Dans le loup, editat per L'École des Loisirs.

Algunes il·lustracions de Peter Schössow

2010-09-26T15:31:00.004+02:00

Peter Schössow és l'il·lustrador de Paula i la lleugeresa de l'ésser (Paula und die Leichtigkeit des Seins, 2007), un relat escrit per Zoran Drvenkar i traduït per Clara Formosa; de La ratera (Die Mausefalle, 2006), sobre un poema de Christian Morgenstern, traduït per Ernest Weikert; i és, a més d'il·lustrador, l'autor de¿Cómo es posible?: La historia de Elvis (Gehört dos so??!, 2005), traduït per Eduardo Martínez.

La ratera: el poema de Christian Morgenstern Die Mausefalle (1910), traduït al català per Ernest Weikert

I
Al mas, el Palmström no menja un bocí
des que hi habita també un ratolí.
En Korf, que es dol perquè el veu desolat,
li alça una cel·la de ferro forjat.
El Palmström hi entra amb el seu violí,
bella rampoina de so ballarí.
Quan ve la nit i els estels fan llum fina,
grata les cordes i no desafina.
El ratolí complagut pel concert
saltironant ha acudit a cobert.
Darrere seu s'abat una portella
que amb poc soroll ha tancat la parella.
No tenen temps de sentir-se la veu,
se'n van de visita al cau de Morfeu.

II
De matinada carreguen l'estança
dalt d'un remolc dels que fan la mudança.
Com no és petit ni tampoc massa gran,
en Korf confia que hi arribaran.
Un cavall gros condueix el vehicle
que els mena a un bosc dalt de tot d'un monticle.
Al mig d'un clar assolellat i tranquil,
obre la gàbia en Korf molt gentil.
L'animaló s'atreveix el primer,
però després surt el Palmström també.
Al ratolí res no li sembla rar,
està content d'estrenar nova llar.
Contempla el Palmström l'escena amb delit;
i torna a casa amb el cor entendrit.

[Text extret de l'edició en català d'Editorial Joventut]

Text original alemany.

Il regalo, un àlbum il·lustrat per Valerio Vidali

2010-09-17T09:00:00.004+02:00

Daniel Nesquens és l'autor del text d'aquest àlbum il·lustrat per Valerio Vidali. A més d'Il regalo, Vidali ha il·lustrat Senza nome, editat també per Topipittori.

No deixeu de visitar el Quaderno i aquest espai amb més il·lustracions de Vidali. També us recomano aquesta entrevista al bloc d'Anna Castagnoli Le figure dei libri.

Tres cobertes per a Voldria tenir... de Giovanna Zoboli i Simona Mulazzani

2010-09-16T21:34:00.004+02:00

Quina us agrada més?

Foxhat, de Seungyoun Kim

2010-05-27T08:39:00.010+02:00

Imatges de l'àlbum Foxhat, de Seungyoun Kim, publicat per l'editorial coreana Textcontext.

[Coberta del llibre]

La protagonista d'aquest relat és una nena que té dificultats per relacionar-se amb el món que l'envolta i que viu aïllada fins que coneix un cadell de guineu que li canvia la vida.

Un vídeo d'Isidro Ferrer sobre Isidro Ferrer (2009)

2010-05-16T18:58:00.002+02:00

[Imatge del Libro de las preguntas]

Aquest vídeo és una autopresentació que va fer Isidro Ferrer, l'any passat, per donar-se a conèixer a Tòquio.

Isidro Ferrer és l'il·lustrador del Libro de las preguntas, de Pablo Neruda, editat per Media Vaca, La mierlita, publicat per Kalandraka i Los saltarines, editat per Anaya, entre d'altres llibres.

Per veure més obres d'aquest autor:
Ex7
Ni crudo ni cocido

Good Night, Commander, d'Ahmad Akbarpour i Morteza Zahedi

2010-05-07T09:47:00.002+02:00

Aquesta història està ambientada en la guerra d’Iran-Iraq (1980-88), un enfrontament terrible que va provocar més d’un milió de víctimes, moltes civils. El protagonista –el Comandant– és un nen que ha perdut la mare i una cama durant la guerra. Ara es passa les hores a la seva habitació, on recrea el conflicte amb un enemic imaginari i els seus soldats de joguina. Fora, més enllà de les quatre parets del seu refugi, en el món dels grans, la vida continua: el seu pare té la intenció de tornar-se a casar.

El text i les il·lustracions es combinen per transmetre, amb un llenguatge senzill i directe, els sentiments del protagonista: la tristesa, la ràbia, la por i, sobretot, la solitud. Són especialment impressionants els diàlegs que el nen manté amb la seva mare morta (que li parla des del retrat de la paret) i les converses que acompanyen el joc amb el seu enemic imaginari.

Les il·lustracions de Morteza Zahedi –en què trenca la perspectiva lineal i distorsiona les proporcions dels personatges– contribueixen a mostrar que el relat s'explica des del punt de vista del nen.

“Attack! Now!” I order and lead the assault. The enemy shoots, but nothing can stop us. Grenades go off and the room fills with smoke, just like in a movie.

The dark is scary, but I’m not afraid of the dark.

“Right, Mom? When we had to hide in the basement and all the other children were crying and screaming because of the bombs. I just sat next to you and covered my ears with my hands. Remember?”

My mother in the picture says, “That’s right, son.”

One of my soldiers screams, “I’ve been hit. I’ve been hit!”

But I’m the Commander. I don’t get scared. I make my way down the hill. Even though my leg hurts, I find the soldier. And I order the troops to stay back.

Then I hear my father calling, “It’s time for dinner. Your uncles and aunties are here.”

Good Night, Commander, escrit per Ahmad Akbarpour, es va publicar inicialment en farsi i, ara, l'editorial canadenca Groundwood Books l'ha editat en anglès. La traducció és de Shadi Eskandani i Helen Mixter.

Entrevista a Anthony Browne

2010-04-27T08:21:00.000+02:00

Libros álbum, un universo lleno de detalles

Primera part

Segona part

Aquesta entrevista l'ha feta l'equip del portal educatiu educ.ar.
He trobat els vídeos per mitjà del bloc Espacio de literatura infantil y juvenil.

Linoleografies: Tic-Tac i Last Night

2010-04-25T17:42:00.023+02:00

En aquests dos llibres −molt diferents l'un de l'altre−, els il·lustradors han fet servir la mateixa tècnica: el gravat sobre linòleum.

El llibre de Hyewon Yum, Last Night −que va obtenir una menció d'honor als premis de la fira de Bolònia 2009− narra, només amb imatges, el viatge fantàstic que fa una nena amb el seu ós de peluix. Es tracta d'una història que té molts punts de contacte amb On viuen els monstres, de Maurice Sendak: la protagonista se'n va a dormir castigada i, durant la nit, el seu peluix es transforma en un gran ós negre que se l'emporta al bosc. Al llarg d’aquest passeig, la nena passa por, però també es diverteix amb la guineu, el llop i el lleó. L’endemà al matí, la nena es desperta al costat del seu peluix i es reconcilia amb la seva mare. Les imatges i l’edició −molt acurada− (Frances Foster Books) el converteixen en un àlbum excepcional.

Tic-Tac, de Pablo Díaz i Marc Taeger, és un recull de 16 cançons en gallec (amb CD). A la pàgina web de l'il·lustrador, podem escoltar Sono un trasno, veure el llibre i un interessant making off de les il·lustracions. En el bloc de Kalandraka hi ha un apunt sobre la presentació d'aquest llibre i els vídeos d'alguna de les cançons i una entrevista amb Pablo Díaz.

Un Sedicesimo número 13, de Morteza Zahedi

2010-04-13T09:51:00.003+02:00

L’editorial Corraini i Grafiche SiZ van iniciar el 2007 un projecte anomenat Un Sedicesimo. El sedicesimo és una mesura tipogràfica que fa referència a un plec relligat de setze fulls, i aquest és el format de la revista que publica cada dos mesos Corraini. Cada número de la revista –fins ara n’hi ha vint– respon al projecte d’un sol autor, que elabora tota la revista, des de la portada fins al colofó.

En aquest projecte tan singular, hi han participat diversos artistes, estudiants d’art i, fins i tot, –segons expliquen els editors de la revista– un cuiner. El número corresponent a novembre-desembre de 2009 està dedicat a l’artista iranià Morteza Zahedi, que ja coneixem com a il·lustrador (apunt d’aquest bloc).

[Imatges d'Un Sedicesimo 13, cedides per l’autor a Ilustroskop]

Imatges del secret de Garmann (Garmanns hemmelighet)

2010-04-12T11:18:00.000+02:00

Si voleu veure el nou àlbum de Garmann per dintre, l'editorial Cappelen us convida a fer-ho.

Apunt d'Ilustroskop sobre Stian Hole.

Silencio, d'Anne Herbauts

2010-04-11T18:26:00.007+02:00

Silencio és la història d’un rei que no suporta el soroll i que decreta la llei del silenci en el seu regne, una llei que no acullen gens bé els súbdits, a qui agrada molt fer rebombori. El dia que neix el príncep, la gatzara que fan els habitants del regne treu de polleguera el sobirà, que acaba cridant: «Silencio!» I d’aquesta manera ─tan poc ortodoxa─ dóna nom al seu fill acabat de néixer. Al príncep Silencio tampoc no li agrada la llei que ha imposat el seu pare, però es veu obligat a vetllar perquè es compleixi, ja que el rei el proclama ministre del silenci. D’aquesta manera, Silencio es troba molt sol: atrapat entre la tirania del seu pare i el menyspreu de la gent. Arriba un dia, però, que tot canvia: el rei mor i els habitats d’aquell regne aprofiten l’ocasió per fer un xivarri terrible. El príncep Silencio queda seduït per la bellesa de la cridòria i l’enrenou i vol participar-hi, però els súbdits ─ressentits pel passat─ no l’accepten. El regne, sense restriccions de cap mena, es va tornant més i més sorollós i caòtic, fins que el brogit es fa eixordador i la gent perd el control i es torna agressiva. Llavors, els habitants del regne ─que s’adonen de la necessitat del silenci─ demanen al seu príncep que torni.

En les il·lustracions, Anne Herbauts introdueix una mena de “soroll visual” gràcies al collage. Aquest soroll s’accentua amb l’alternança del color blanc. Així, l’autora utilitza el blanc per al silenci ─el príncep és un personatge blanc de cap a peus─ i els colors cridaners per al soroll. L’efecte és molt potent: els súbdits sorollosos contrasten amb el fill del rei i el seu entorn. Entremig, hi ha murmuracions i xiu-xius que es tenyeixen de colors terrosos, més suaus. En algunes dobles pàgines, hi ha una clara divisió entre el color i el blanc i, fins i tot, els personatges acolorits que penetren en el món blanc del silenci van perdent color. En d’altres, en canvi, el caos envaeix l’espai: són pàgines totalment atapeïdes de personatges apilonats, barrejats sense ordre, uns damunt dels altres.

[Ball de casament de pagesos, 1607, de Pieter Brueghel]

Silencio es va publicar (Casterman) en francès el 2005 i ha estat traduït a l'anglès per Claudia Zoe Bedrick i publicat per Enchanted Lion Books el 2006 [les imatges d'aquest apunt pertanyen a l'edició en anglès Prince Silencio].

------------------------------------------

Altres apunts d'aquest bloc sobre Anne Herbauts:

Calaix d'imatges 2

2010-04-06T13:24:00.005+02:00

Odio a mi osito de peluche, de David McKee. Publicat per Anaya l'octubre de 2005.

L'ogresse en pleurs, de Valérie Dayre i Wolf Erlbruch

2010-03-31T14:20:00.005+02:00

[Coberta de l'àlbum, editat per Milan]

Hi havia una vegada una dona tan dolenta que somiava de menjar-se un infant. Si bé ja havia comès tota mena de maldats, encara mai no havia tastat cap criatura.

Com que no tenia feina, va decidir buscar un marrec ben apetitós i, es va posar a recórrer el país, amb ulls brillants i llaminers, per examinar de ben a prop tota la mainada que anava trobant.

Però era una dona complicada i sempre hi havia alguna cosa que no li feia el pes: eren massa escanyolits o massa grassos o massa vius, o els faltava alguna part del cos...

La gent d’aquell país es va començar a malfiar de la dona de posat esgarrifós que escrutava i palpava la quitxalla... i va anar amagant els petits, per protegir-los d’aquella rondadora, de manera que ben aviat, ja no es van veure nens pels carrers.

Però com més li amagaven la canalla, més ganes tenia d'endrapar-ne.
No volia cap altra menja i rebutjava els xais, els pollastres, els godalls que la gent li oferia per apaivagar-li la gana. Així, s’anava aprimant i el ulls cada vegada se li enfonsaven més a les conques.

Dèbil com estava es va posar a suplicar: -Doneu-me un nen, si us plau! Només un! I prometo que m’hi acontentaré, mentre vagava pels carrers deserts.

Cansada de lluitar i afamada, va decidir tornar a casa. Un cop allà, va obrir la porta i va veure, davant seu, el nen més bonic que hi havia damunt la Terra: un nen que te'l menjaries!

I la dona se’l va menjar.

Al cap d’uns dies, quan ja l’havia paït, la menjadora es va adonar, de sobte, que el nen que s’havia empassat era... el seu! El seu fill. No es recordava que en tenia un i cega de gana l’havia devorat sense adonar-se del que feia.

No va plorar, però, encara ara, en aquell país se sent un plany que recorre els carrers i assetja les cases: -Un petit. Doneu-me un petit per estimar. M’han pres el meu. Se l’han menjat. Un petit, un petitó. Per estimar-lo! Per estimar-lo sense menjar-lo. Sense menjar-lo, repeteix sordament, perquè els mots es confonen.

[Contraportada de l'àlbum. Qui es podria resistir a cruspir-se aquesta cirera?]

L’ogresse en pleurs és sens dubte un àlbum que no deixa indiferent.

Les il·lustracions de Wolf Erlbruch –genials, com sempre– transmeten l’atmosfera inquietant del relat: els ulls de la protagonista són terribles (i aquesta vegada no els amaga rere els vidres d’unes ulleres). A més, al llarg del llibre, hi descobrim alguns elements ben característics de l’univers d’aquest il·lustrador: el vaixell que s’enfonsa, la planta d’interior (philodendron), els peixos, els segells japonesos, els estampats, les llunes... tot de detalls que conviden a aturar-se i reflexionar-hi.

El mateix passa amb el text de Valérie Dayre, que és ric en matisos, i avança amb fermesa i musicalitat –seguint les passes de la dona afamada– cap al final enigmàtic del relat, en què s’avisa el lector que “les paraules es confonen”.

L'ogresse en pleurs i Victor Hugo

En el relat de L'ogresse en pleurs apareix l'expressió "croquer le marmot" [que en aquest cas en català vindria a ser: cruspir-se el menut], per això alguns autors relacionen el text de Dayre amb un poema de Victor Hugo en què el protagonista és un ogre i s'hi fa servir l'expressió. Aquest poema forma part d'un de més llarg: "Bon conseil aux amants".

Un brave ogre des bois, natif de Moscovie,
Etait fort amoureux d'une fée, et l'envie
Qu'il avait d'épouser cette dame s'accrut
Au point de rendre fou ce pauvre coeur tout brut:
L'ogre, un beau jour d'hiver, peigne sa peau velue,
Se présente au palais de la fée, et salue,
Et s'annonce à l'huissier comme prince Ogrousky.
La fée avait un fils, on ne sait pas de qui.
Elle était ce jour-là sortie, et quant au mioche,
Bel enfant blond nourri de crème et de brioche,
Don fait par quelque Ulysse à cette Calypso,
Il était sous la porte et jouait au cerceau.
On laissa l'ogre et lui tout seuls dans l'antichambre.
Comment passer le temps quand il neige en décembre.
Et quand on n'a personne avec qui dire un mot?
L'ogre se mit alors à croquer le marmot.
C'est très simple. Pourtant c'est aller un peu vite,
Même lorsqu'on est ogre et qu'on est moscovite,
Que de gober ainsi les mioches du prochain.
Le bâillement d'un ogre est frère de la faim.
Quand la dame rentra, plus d'enfant. On s'informe.
La fée avise l'ogre avec sa bouche énorme.
As-tu vu, cria-t-elle, un bel enfant que j'ai?
Le bon ogre naïf lui dit: Je l'ai mangé.

Dos àlbums d'Eugenio Carmi i Umberto Eco (1989)

2010-03-28T21:47:00.000+02:00

Els tres cosmonautes

"Els homes que estaven a la Terra volien arribar a Mart i als altres planetes: però eren tan lluny!"

"Tots tres (l'americà, el rus i el xinès) volien ser els primers d'arribar a Mart, perquè es veiés qui era el més valent."

"De manera imprevista d'enmig d'uns arbres va sortir un marcià. De debò que era horrible de veure! Era tot verd, tenia dues antenes en el lloc de les orelles, una trompa i sis braços. Els va mirar i va dir : GRRRR! En la seva llengua volia dir: Mare meva, qui són aquests éssers horribles?!"

La bomba i el general

"Quan els àtoms estan tots junts harmoniosament, tot funciona a meravella."

"Doncs bé, el nostre àtom estava trist perquè l'havien posat a dins d'una bomba atòmica."

"De manera que van decidir (els àtoms) rebel·lar-se contra el general."

"Però quan van caure les bombes, buides com estaven, no en va esclatar cap ni una!"

Aquests àlbums [d'Umberto Eco i Eugenio Carmi] es van publicar per primera vegada el 1966 en italià: Il bomba e il generale i I tre cosmonauti i, el 1988, se'n va fer una revisió. L'editorial Destino va editar, un any després, les traduccions [d'Antoni Vicens] al català i al castellà. La versió en anglès ja vam tenir ocasió de veure-la al bloc Curious Pages. Va ser en aquell apunt en què Sfer ens va informar que hi havia una versió en català dels dos àlbums i que n'hi havia un altre dels mateixos autors: Gli Gnomi Di Gnù.

Calaix d'imatges 1

2010-03-20T13:13:00.006+01:00

[Interior de l'edició en català]

[Portada]

Bernadette Gervais i Francesco Pittau són els autors d'aquest àlbum, Els contraris, publicat en català i castellà per Blume.

Sara Fanelli a Hishio (primavera 2008)

2010-03-19T11:03:00.000+01:00

Fa dos anys, Sara Fanelli va fer una exposició i un taller per a nens a Hishio, a la ciutat japonesa de Katsuyama. Encara que no sigui una novetat, val la pena veure'n el vídeo:

Curious Pages: el bloc de Lane Smith i Bob Shea

2010-03-18T19:35:00.000+01:00

L'il·lustrador Lane Smith i l'escriptor Bob Shea s'ocupen d'aquest espai tan sorprenent sobre llibres per a infants. La majoria dels llibres que hi comenten es van publicar durant la primera meitat del segle passat, però també n'hi ha alguns de més recents, com és el cas dels dos àlbums escrits per Umberto Eco i il·lustrats per Eugenio Carmi: The Bomb and the General i The Three Astronauts.

Curious Pages

Stian Hole i el secret de Garmann (Garmann's Secret)

2010-03-12T22:16:00.003+01:00

[Imatge de l'àlbum La calle de Garmann, editat per Kókinos]

El protagonista d'El final del verano (Garmanns sommer) i de La calle de Garmann (Garmanns gate) torna en un nou relat d'Stian Hole, Garmanns hemmelighet, que l'editorial Cappelen presentarà el mes d'abril.

[Imatge de la coberta del nou àlbum, extreta del catàleg 2010 de Cappelen]

Stian Hole (Hokksund, 1969) va debutar en el món dels àlbums il·lustrats amb Den gamle mannen og hvalen (El vell i la balena), una història plena de referències al paisatge del nord de Noruega. Aquest relat descriu la rutina d’un vell mariner, Cornelius, que viu aïllat del món en una zona de fiords, amb el seu gat Trass, i que passa el temps arreplegant el que les onades deixen a la vora de la platja. Cornelius té un germà, Halvor, amb qui fa molts anys que no es parla. Un fet inesperat –una balena queda atrapada a la platja– en fa possible la reconciliació.

[Coberta i detall interior de Den gamle mannen og hvalen]

Després d’aquesta primera experiència, Hole es va embarcar en un nou projecte, El final del verano, inspirat –segons explica– en un viatge que va fer a Cape Cod (a la costa de Massachusetts).

[Imatge d'El final del verano, editat per Kókinos]

El protagonista del llibre és Garmann, un nen de 6 anys, que viu a Noruega. Aquesta narració parla –tal com diu la contraportada del llibre– sobre alguna cosa que és a punt d’acabar i una altra que tot just comença: s’acaben les vacances d’estiu i Garmann té papallones a l’estómac (una radiografia ho demostra!), ja que només falten 13 hores perquè comenci el curs escolar. Les tres tietes que cada any visiten en Garmann se’n van, a bord del vaixell que les havia dut “d'èpoques remotes”, i la mare ja ha desar el vestit vermell d’estiu a l’armari de les golfes.

Durant aquest període estival, en Garmann –que reflexiona, juga i sent dins l'espai segur del seu jardí– ha pogut descobrir que ell no és l’únic que té por, els grans també en tenen: a la tieta Ruth, li fa por l’hivern, la tieta Borghild té por de la mort, el seu pare sempre s’inquieta molt abans dels concerts i, a la seva mare, li fa pànic que un cotxe el pugui atropellar mentre travessa la carretera.

[Rooms by the Sea i Sun in an Empty Room, d’Edward Hopper, un dels artistes més admirats per Stian Hole, i l'última pàgina doble d'El final del verano]

En el segon llibre sobre Garmann, La calle de Garmann, la por també hi té un paper destacat: quan Garmann ha d’entrar al jardí esgarrifós del Vell dels Segells –un carter jubilat que guarda al soterrani les cartes que no han arribat mai a la seva destinació i que, per a alguns, és poc menys que un ogre– i quan s’ha d’enfrontar a Roy –el fatxenda de quart– que té una bicicleta de 26 marxes i és el millor jugador de l’equip de futbol de l'escola.

Garmann recorda les paraules del seu pare: "tot és arriscat, a la vida" i, malgrat la por, s’atreveix a entrar al jardí per agafar didaleres per al seu herbari. En aquest moment, Roy li barra la sortida i el desafia perquè cali foc als matolls secs. Així comença l’únic episodi amb acció de l’àlbum, un incendi virulent que Garmann i el Vell del Segells s’afanyen a sufocar. Gràcies a aquest incident, el vell i el nen inicien una relació molt especial, en què –com reconeix l’autor– els dos personatges a vegades es confonen i podrien molt ben ser la mateixa persona: un a cada cap de la vida.

En els dos àlbums de Garmann –que destaquen, sobretot, per les imatges sempre molt atractives, plenes de detalls i, a vegades, impactants– Stian Hole transmet, de manera brillant, les sensacions que el protagonista experimenta, i descriu amb originalitat i gosadia la relació que estableix amb els adults que l’envolten.

No hi falten tampoc elements humorístics, algunes vegades dirigits més als lectors adults que no pas als infants. És el cas de l'Elvis Presley equipat de jardiner, que Garmann veu com una criatura d’una altra galàxia, i que ja havíem trobat abans dins d’un autobús ple de músics.

[Imatge de La calle de Garmann, un clar homenatge a Golconde de René Magritte]

Esperem, doncs, que ben aviat puguem descobrir de la mà d'Stian Hole el secret que amaga Garmann en el seu tercer àlbum.

"Garmann thinks about the twins, Hanne and Johanne, how similar they are and yet so different. Hanne is nasty and teases the others. Johanne is nice and exciting to be with. She tells Garmann about a secret place that only the two of them share, a secret forest hideaway that they play in together. They draw with their fingers on each other’s backs, and Johanne confides that she sleeps with the light on. For a moment, time stands still. With sensitivity, Stian Hole portrays first love."

[Nota de l'editorial sobre el tercer llibre de Garmann]

Algunes dades sobre els llibres i l'autor:
La traducció de Garmanns sommer al castellà és d’Asunta García-Pelayo (revisada per Miguel Ángel Mendo), i la de Garmanns gate és d’Esther Rubio.

Entrevista amb Stian Hole (text en norueg)

Entrevista en vídeo amb Stian Hole (en norueg). Aquest vídeo l'he trobat en un apunt del bloc de Literatura infantil y juvenil actual.

Le banc, de Kitty Crowther i Bruno Salamone

2010-03-05T12:53:00.000+01:00

Le banc és una animació feta pels il·lustradors Kitty Crowther i Bruno Salamone. La música és de Sissi Lewis ("Light through blinds").

Aquest vídeo l'he trobat gràcies al bloc de Citrouille.

Sopa de nada, de Rashin Kheiriyeh i Darabuc

2010-03-04T13:34:00.001+01:00

La il·lustradora iraniana Rashin Kheiriyeh (1979) ha estat l’encarregada d’amanir, amb les seves espècies personalíssimes, aquesta Sopa de nada escrita per Darabuc [autor també d’Ojobrusco, i del relat en vers La vieja Iguazú, entre d’altres].

Aquest àlbum ens ofereix, per primera vegada, la possibilitat de conèixer les il·lustracions de Kheiriyeh en un projecte en castellà i gallec [OQO]. Fins ara, aquí, només les havíem vist en el recull Historias mágicas de Oriente, editat per Libros del Zorro Rojo.

Així, la bona notícia és doble: d’una banda, ja podem gaudir d’aquesta nova recepta de sopa de pedra, tan divertida i actual, que acaba de sortir dels fogons de Darabuc i, d’una altra, amb la Sopa, ens podem endur a casa una mostra de la feina –no sempre fàcil de trobar– d’una de les il·lustradores iranianes amb més reconeixement internacional.

Espais "obligatoris": el bloc de Darabuc en català, en castellà i el web de Rashin Kheiriyeh.

Le Géant de Zeralda: l'escena final

2010-03-02T13:11:00.001+01:00

"Puis les années passèrent.

Zeralda devint une belle jeune fille,

l'ogre, toujours bien nourri, rasa sa barbe piquante,

et ils devinrent amoureux l'un de l'autre.

Ils se marièrent, menèrent une vie agréable

et eurent un grand nombre d'enfants.

On peut donc penser

que leur vie fut heureuse jusqu'au bout."

[L'última pàgina doble de l'àlbum: a la banda esquerra hi ha el text i a la dreta, la imatge.]

Le Géant de Zeralda, de Tomi Ungerer, ha esdevingut un clàssic de la literatura infantil, i aquesta escena familiar final –tan inquietant– n'és la més coneguda.

Els protagonistes d’aquesta història són un ogre –que Ungerer caracteritza d’una manera terrorífica: amb les dents esmolades i brandant un enorme ganivet– i una nena innocent, però llesta, Zeralda, que aconsegueix dur el terrible gegant pel “bon camí”.

En el relat, Zeralda sedueix l’ogre gràcies a l'habilitat que té cuinant. Els seus plats deliciosos –tot un homenatge de l’autor a la cuina alsaciana (vegeu la il·lustració de la doble pàgina)– distreuen el monstre de la seva activitat preferida: devorar mainada.

[Coberta i pàgina doble de l'edició francesa, l'École des Loisirs, 1971]

Si observem els originals de les il·lustracions d'aquest llibre, podem veure que Ungerer dibuixava, per una banda, els contorns de les imatges (amb tinta xinesa) i, per una altra, confeccionava la mateixa imatge només amb color. La impressió final de les dues versions sobreposades oferia un resultat impecable.

Accés a les il·lustracions originals de la col·lecció del Musée Tomi Ungerer.

Enllaç amb la pàgina web de Tomi Ungerer.

Un altre apunt d'aquest bloc sobre Ungerer.

Presentació d'Invierno, de Roberta Gorni

2010-03-02T09:53:00.000+01:00

"Pensamientos,
miradas,
sensaciones
con
y sin coherencia
dentro de un alma
en invierno."

Roberta Gorni és l'autora i la il·lustradora d'aquest llibre, que publica Sd edicions, dins de la col·lecció "Cabeza Borrada".

El rey y el mar

2010-02-19T10:44:00.002+01:00

"¡Fuera de aquí!, dijo el rey e intentó

espantar de su flor a una abeja.

"¡Aquí, yo soy el rey!, exclamó el rey.

"Yo también", dijo la abeja y

clavó el aguijón.

[Text, imatge de les pàgines interiors i coberta del llibre]

Els textos són d'Heinz Janisch i les il·lustracions de Wolf Erlbruch. Lóguez en va fer, l'any passat, aquesta primera edició en castellà, amb la traducció de L. Rodríguez López. El títol original alemany és Der König und das Meer.

Mr. Peek and the misunderstanding at the zoo, de Kevin Waldron

2010-02-13T16:48:00.001+01:00

"Every day, Mr. Peek puts on his favourite jacket and sets off on his rounds, but this particular morning, something is amiss.
Mr. Peek feels it… the animals feel it… and very soon, the whole zoo is headed for a serious misunderstanding!"

[Portada i imatges de l'interior de l'àlbum]

Amb aquest àlbum, Kevin Waldron va obtenir el primer premi de la categoria d'opera prima de la fira de Bologna 2009. Aquesta edició la publica l'editorial Templar.

Dues adaptacions en vídeo de llibres de Tomi Ungerer

2010-02-12T10:08:00.000+01:00

Tomi Ungerer - The Hat

Tomi Ungerer - The Beast Of Monsieur Racine

Accés a la col·lecció del Museu Tomi Ungerer d'Estrasburg.

Pàgina web de Tomi Ungerer.

Moving Books: exposició i concurs de llibres il·lustrats en moviment

2010-02-11T16:26:00.000+01:00

Il Bosco Blu, Abracadabra i Ignasi Blanch organitzen aquest concurs i recomanen alguns llocs web que parlen de llibres en moviment:

Flipbook

Pop-up books

Robert Sabuda

Pop-up and Movable Books

Libros pop-up

Les bases del concurs

Anne Herbauts: Les moindres petites choses

2010-01-27T13:10:00.000+01:00

En aquest vídeo, la il·lustradora belga Anne Herbauts ens parla del seu llibre Les moindres petites choses, publicat a final del 2008 per Casterman.

[Extret de Pointgmagazine]

Portada de l'àlbum

Més apunts d'aquest bloc sobre Anne Herbauts

Borka, de John Burningham

2010-01-23T13:13:00.001+01:00

Portada i il·lustracions de l'edició francesa (Seuil, 2002) de Borka, el primer llibre de John Burningham, que va publicar Cape el 1963.

Us recomano una entrevista i un article interessants: John Burningham: “In 2009 being young is terrible. You can't run wild” i John Burningham by John Burningham.

I ja ho sabeu: si un dia us passegeu per Kew Gardens i veieu una oca que sembla diferent de les altres, pot molt ben ser que es tracti de Borka.

Entrevista a Maurice Sendak

2009-12-21T20:23:00.000+01:00

Aquesta entrevista a Maurice Sendak, que es va fer l'any 2004, l'he trobada al bloc de Citrouille.
A la pàgina de Now on PBS, també hi trobareu la transcripció.

La revista Faristol i el seu Requadre d'honor

2009-12-18T10:50:00.001+01:00

La revista Faristol va publicar, en el seu número de novembre, un Requadre d’honor dedicat a blocs que parlen de literatura infantil i juvenil i d’il·lustració:

Darabuc (premi “Blog lij”)
Bib Botó (premi “Elquenotrobisaquíenllochotrobaràs”)
L’elefant trompeta (premi “Tararí digital”)
Aquest espai que es deia Dibuixa'm un conte i ara es diu Ilustroskop (premi “Sensació de colors”)

Moltes gràcies!

La pomera de Kidsonroof

2009-12-15T14:27:00.000+01:00

Aquesta vegada no es tracta d'un àlbum, però no crec que aquest arbre desentoni en un espai dedicat a la il·lustració.

Si voleu veure com es munta, aquí teniu un vídeo, que també trobareu a la pàgina web de Kidsonroof.

Alexis Deacon: Bigu i Nyic-nyec, garranyec!

2009-06-11T19:34:00.003+02:00

[Portades de Bigu i de Nyic-Nyec, garranyec!]

Alexis Deacon és l’autor de la història de Bigu, l’alienígena que arriba a la Terra accidentalment i malgrat que intenta -de manera insistent- relacionar-se amb les persones que va trobant, no té gaire èxit (publicat per Kókinos fa uns mesos, en castellà).

[Il·lustracions de Bigu]

Deacon també és l’il·lustrador de Nyic-nyec, garranyec!, de Barbara Jean Hicks (publicat el 2004 per l’Editorial Joventut en català i en castellà), una història sobre les pors que tenen els monstres quan són petits.

[Il·lustracions de Nyic-nyec, garranyec!]

En aquesta entrevista, Alexis Deacon parla de la seva feina d'il·lustrador.

Agustín Comotto il·lustra La maravillosa historia de Peter Schlemihl, d'Adelbert von Chamisso

2009-04-21T21:12:00.033+02:00

[Portada i detalls del llibre]

La maravillosa historia de Peter Schlemihl és un clàssic de la literatura romàntica alemanya que Adelbert von Chamisso (1781-1838) va escriure per als fills d'un amic. En aquest relat, el jove protagonista es ven l’ombra a canvi d’una bossa de monedes d’or que mai no s’acaba.

La impecable edició de Nórdica Libros i les magnífiques il·lustracions d'Agustí Comotto fan que la història resulti encara més atractiva.

Aquí teniu un article sobre el text i l'autor.

A la mateixa col·lecció, Nórdica Libros ha publicat El capote, de Nikolái Gógol, amb il·lustracions de Noemí Villamuza: una altra joia!

Vegeu el vídeo sobre el llibre:

Segona trobada d'il·lustradors, el dia 23 d'abril a Barcelona

2009-04-17T09:03:00.001+02:00

Cartell de la trobada, d'Ignasi Blanch [l'he trobat a l'Elefant Trompeta]

Aquesta trobada l'organitza la llibreria Casa Anita i l'ajuntament del districte de Gràcia. Hi col·laboren les llibreries Know Food i Aura.

El llop de Sara Fanelli

2009-04-03T19:02:00.000+02:00

[Les imatges són de l'edició francesa: Au loup!, de Gallimard Jeunesse]

Un bonic dia d’estiu el llop surt del bosc per anar a la gran ciutat amb la intenció de fer nous amics. Però, a mesura que es va trobant gent, s’adona, amb horror, que tothom fuig d’ell. Ningú no se'n refia: la velleta que ha perdut les ulleres, l’home que arregla el cotxe, els nens i les nenes amb màscares que juguen fent rotllana, el barber, el jardiner que rega les flors... Tots fugen del llop o intenten caçar-lo.

El llop d’aquest relat, però, parla i s'explica molt bé. Aquest fet el salva. Tots els que s'espantaven en veure’l, després de sentir-lo parlar, s’adonen que el llop duu bones intencions i que anaven errats quan es pensaven que era un llop ferotge.

D'aquesta manera, la història té un final feliç: acaba amb un “piquenique magnifique”.

Sara Fanelli va publicar l'àlbum Wolf! [Heinemann, 1997] després de My Map Book.

Shaun Tan prepara un curt d'animació basat en The Lost Thing

2009-03-27T08:39:00.033+01:00

En aquest vídeo, Shaun Tan ens parla del projecte d'animació basat en el seu àlbum The Lost Thing.

[Aquest reportatge és d'inFrame.tv]

Barbara Fiore va editar aquest llibre en català i castellà: La cosa perduda i La cosa perdida.

[imatge interior de l'àlbum The Lost Thing]

-------------------------------------------------------------------

Novembre, 2010

Un any i mig després, ja podem veure el DVD acabat. Aquí en tenim el tràiler:

The Lost Thing

La amante del miedo

2009-03-15T10:22:00.004+01:00

Barbara Fiore acaba de publicar un àlbum espectacular: La amante del miedo. Es tracta d'una versió de Barbablava que Edward van de Vendel (Leerdam, 1964) va escriure a partir de les xilografies d'Isabelle Vandenabeele.