L'ogresse en pleurs, de Valérie Dayre i Wolf Erlbruch

[Coberta de l'àlbum, editat per Milan]

Hi havia una vegada una dona tan dolenta que somiava de menjar-se un infant. Si bé ja havia comès tota mena de maldats, encara mai no havia tastat cap criatura.


Com que no tenia feina, va decidir buscar un marrec ben apetitós i, es va posar a recórrer el país, amb ulls brillants i llaminers, per examinar de ben a prop tota la mainada que anava trobant.

Però era una dona complicada i sempre hi havia alguna cosa que no li feia el pes: eren massa escanyolits o massa grassos o massa vius, o els faltava alguna part del cos...

La gent d’aquell país es va començar a malfiar de la dona de posat esgarrifós que escrutava i palpava la quitxalla... i va anar amagant els petits, per protegir-los d’aquella rondadora, de manera que ben aviat, ja no es van veure nens pels carrers.

Però com més li amagaven la canalla, més ganes tenia d'endrapar-ne.
No volia cap altra menja i rebutjava els xais, els pollastres, els godalls que la gent li oferia per apaivagar-li la gana. Així, s’anava aprimant i el ulls cada vegada se li enfonsaven més a les conques.

Dèbil com estava es va posar a suplicar: -Doneu-me un nen, si us plau! Només un! I prometo que m’hi acontentaré, mentre vagava pels carrers deserts.

Cansada de lluitar i afamada, va decidir tornar a casa. Un cop allà, va obrir la porta i va veure, davant seu, el nen més bonic que hi havia damunt la Terra: un nen que te'l menjaries!


I la dona se’l va menjar.

Al cap d’uns dies, quan ja l’havia paït, la menjadora es va adonar, de sobte, que el nen que s’havia empassat era... el seu! El seu fill. No es recordava que en tenia un i cega de gana l’havia devorat sense adonar-se del que feia.

No va plorar, però, encara ara, en aquell país se sent un plany que recorre els carrers i assetja les cases: -Un petit. Doneu-me un petit per estimar. M’han pres el meu. Se l’han menjat. Un petit, un petitó. Per estimar-lo! Per estimar-lo sense menjar-lo. Sense menjar-lo, repeteix sordament, perquè els mots es confonen.

[Contraportada de l'àlbum. Qui es podria resistir a cruspir-se aquesta cirera?]

L’ogresse en pleurs és sens dubte un àlbum que no deixa indiferent.

Les il·lustracions de Wolf Erlbruch –genials, com sempre– transmeten l’atmosfera inquietant del relat: els ulls de la protagonista són terribles (i aquesta vegada no els amaga rere els vidres d’unes ulleres). A més, al llarg del llibre, hi descobrim alguns elements ben característics de l’univers d’aquest il·lustrador: el vaixell que s’enfonsa, la planta d’interior (philodendron), els peixos, els segells japonesos, els estampats, les llunes... tot de detalls que conviden a aturar-se i reflexionar-hi. 

El mateix passa amb el text de Valérie Dayre, que és ric en matisos, i avança amb fermesa i musicalitat –seguint les passes de la dona afamada– cap al final enigmàtic del relat, en què s’avisa el lector que “les paraules es confonen”.

L'ogresse en pleurs i Victor Hugo

En el relat de L'ogresse en pleurs apareix l'expressió "croquer le marmot" [que en aquest cas en català vindria a ser: cruspir-se el menut], per això alguns autors relacionen el text de Dayre amb un poema de Victor Hugo en què el protagonista és un ogre i s'hi fa servir l'expressió. Aquest poema forma part d'un de més llarg: "Bon conseil aux amants".

Un brave ogre des bois, natif de Moscovie,
Etait fort amoureux d'une fée, et l'envie
Qu'il avait d'épouser cette dame s'accrut
Au point de rendre fou ce pauvre coeur tout brut:
L'ogre, un beau jour d'hiver, peigne sa peau velue,
Se présente au palais de la fée, et salue,
Et s'annonce à l'huissier comme prince Ogrousky.
La fée avait un fils, on ne sait pas de qui.
Elle était ce jour-là sortie, et quant au mioche,
Bel enfant blond nourri de crème et de brioche,
Don fait par quelque Ulysse à cette Calypso,
Il était sous la porte et jouait au cerceau.
On laissa l'ogre et lui tout seuls dans l'antichambre.
Comment passer le temps quand il neige en décembre.
Et quand on n'a personne avec qui dire un mot?
L'ogre se mit alors à croquer le marmot.
C'est très simple. Pourtant c'est aller un peu vite,
Même lorsqu'on est ogre et qu'on est moscovite,
Que de gober ainsi les mioches du prochain.
Le bâillement d'un ogre est frère de la faim.
Quand la dame rentra, plus d'enfant. On s'informe.
La fée avise l'ogre avec sa bouche énorme.
As-tu vu, cria-t-elle, un bel enfant que j'ai?
Le bon ogre naïf lui dit: Je l'ai mangé.